¡POR FIN ME VOY!

Si en el seu primer espectacle després de tota una vida amb Tricicle, '¡Por Fin Solo!', van ser 150.000 espectadors a vore’l, i si tots es van riure entre quatre i cinc vegades per minut, en el seu nou espectacle '¡POR FIN ME VOY!' Carles Sans s’ha proposat el repte de superar-lo contant històries quotidianes, particularitats de la seua vida diària i impressions sobre les xicotetes coses que, des de la seua manera peculiar de veure-les i narrar-les, ha transformat en sketches hilarants i plens de tendresa amb els quals pretén que el públic es riga dues o tres vegades més per minut que en l’espectacle anterior.

I per què '¡POR FIN ME VOY!'? Perquè, per prescripció pròpia, ha decidit que potser no seria mala idea canviar els escenaris per una hamaca davant del mar, a l’espera que un clam popular demane el seu retorn immediat als escenaris.

Però, per si això no passa, ell no es perdria este nou espectacle, l’objectiu principal del qual continua sent el mateix des que va començar fa quaranta-cinc anys: fer riure tots els que vagen a vore’l i que ixquen del teatre amb ganes de tornar a vore’l una altra vegada.

'¡POR FIN ME VOY!' és una bogeria codirigida juntament amb Jose Corbacho, en la qual parla d’experiències pròpies i d’impressions originades a partir de moments viscuts, dels quals extreu l’humor fins i tot de les coses més serioses.