LA MUJER ROTA

protagoniTzada per ANABEL ALONSO 

Nit de cap d'any. Murielle és a la seua casa, sola. Els sorolls del carrer i els crits dels seus veïns celebrant li impedeixen agafar el son. En aquesta vigília, els records s'enfronten  a un present desolador i a un futur encara menys prometedor. El perdut, l'arrabassat, el fracàs i la solitud l'han deixat fora de joc, deambulant en uns llimbs on encara es debat entre la supervivència i la mort. La seua veritable tragèdia -que també és comèdia- ha fet xixines la seuaa autoestima com a dona, com a esposa, com a mare i com a filla.

Què han dit

 "El seu millor registre. Paradoxes de la vida. L'actriu aconsegueix els seus moments sublims amb la tragèdia, amb l'esquinçament del sentiment. Amb el dolor"  (Esdiario)

"La mujer rota   és una funció que deixa empremta no sols per la intensitat del text, sinó per la coherència entre tots els seus elements escènics. Però és, sens dubte, la interpretació de la seua actriu protagonista la que atorga al muntatge la seua veritable dimensió: una actuació precisa i profundament humana que dota de naturalitat a cada emoció."  (En PLATEA)

"El resultat és un treball profund i honest, on Alonso plena l'espai escènic construint un remolí emocional que atrapa i converteix a l'espectador en confident involuntari. "(Sin CriticART)

"Anabel, espectacular, que gran faena, que bé transmet eixa atmosfera oprimida, bruta, xicoteta, tancada, envolupant, aterridora a estones, còmica sense ser-ho, fosca, buida." (Vista teatral)

nota de la directora 

Aquest monòleg és una de les tres peces de La dona trencada, de la cèlebre escriptora Simone de Beauvoir, a qui admire profundament des de fa moltíssims anys. No va ser concebuda com una obra de teatre, encara que el seu potencial escènic és evident; es tracta, per antonomàsia, d'un soliloqui. Sempre he sentit l'impuls de dirigir monòleg, com si alguna cosa d'eixe material ja estiguera viu dins de mi.

En primer lloc, em commou la profunditat psíquica del seu protagonista que, sense menysprear humor, encara té la valentia de cridar al món el seu enuig per la falta de justícia social-divina envers la seua vida. I com és la seua vida? Perquè un esdevenir de desgràcies que, lluny de pujar-la al podi dels resilients, l'han deixada en el subsol de l'infern, sola i estripada. El fil vital és fi i trencadís, sostingut només pels seus forts sentiments d'ira, els seus pensaments venjatius, autodestructius i una espècie de gràcia absurda -sense dubtes, a pesar seu.

Un altre enorme potencial d'aquest material és la poesia i l'honestedat amb la qual l'autora nua l'ànima de Murielle, sempre en pena; no sols no descansa, allibera un discurs frontal i sense final per a justificar els seus actes i els seus «no actes» deixant el seu dolor submergit sota les paraules. Murielle és una dona clivellada pertot arreu de la seua ser i es filtren per eixes clivelles els sentiments més tristos del món que, al cap i a l'últim, representen tots ells la seua ferida fonamental, irreparable.

La paraula, llavors, funciona com una bena llarga, sense fi, que dona voltes i voltes tapant una vegada i una altra la ferida, com si tapant-la poguera deixar de ser. Un punt d'inflexió en aquest text, com ho és en tota l'obra literària de Simone de Beauvoir, és la seua perspectiva de gènere que, si en aquells dies començava a ressonar, hui és una interpel·lació directa cap a una societat que encara mira cap a un altre costat quan una dona reivindica els seus desitjos i la seua necessitat de viure una vida plena de drets. I és en aquest sentit que el text La dona trencada, allunyada del pamflet i del pensament maniqueu, és una eina potent que, a través del discurs del seu protagonista, deixa sobre la taula molts interrogants i cap resposta.